Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».
Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.
En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció.
Un dia l’Antoni em va trucar i em va dir: «No sap quina desgràcia ens ha passat? Ha mort el meu germà gran d’accident, els pares estan destrossats». En acabar la consulta vaig anar a casa seva, els vaig trobar a la cuina, asseguts l’un al costat de l’altre, la mirada baixa i els cossos abatuts. Què els podia dir? Se’m van abraçar i vam estar una estona en silenci. «Quina desgràcia, en Jaume ha tingut un accident i no hi han pogut fer res. D’aquesta sí que no ens en sortirem». Van seguir unes setmanes difícils, de plors, de profunda tristor, de regust de mort injusta. De tant en tant, els anàvem a veure. Però un dia l’Antoni em va demanar que hi anés, veia el pare molt deprimit i els altres germans volien que li donés un antidepressiu. Aquella tarda, després de dinar i sense pressa, vaig anar a casa del Joan i la Dolors. També hi era l’Antoni. El Joan, estirat en una butaca del menjador, la Dolors asseguda al seu costat, més serena. El Joan plorava, i entre plor i plor em va explicar part de la seva vida. La seva joventut, quan anaven amb el carro al cinema al poble del costat els diumenges a la tarda, una colla de nois, contents i cantant, fent córrer els cavalls pel camí de baixada. Ah, i quan es va enamorar de la Dolors, la més maca. Un petó furtiu de tant en tant, que abans no era com ara, que ho ensenyen tot i ho fan tot des del primer dia. Que n’era de bonic, com esperava poder-se casar.. La feina de carboner, després de paleta, els quatre fills. Amb ells van començar els problemes. Un se’ls va cremar al foc i l’havien de portar a curar a Barcelona. Hi anava la Dolors, perquè ell havia de treballar. Un altre fill els va tenir la meningitis, pobret. I ja de més gran, un altre, una malaltia del cor. Aquest, ara, viu a Amèrica i fa anys que no truca. «Un fill mort i un altre com si també ho estigués. Val la pena seguir vivint?» Havia patit tant! Aleshores, jo li feia veure que tenia la Dolors al seu costat i els altres fills que el cuidaven. «És veritat», em deia mentre m’estrenyia la mà. I l’Antoni escoltava, potser no havia sentit mai aquelles històries del pare. Vam estar més d’una hora. «M’ha anat molt bé poder treure totes aquestes penes», em va dir quan ja me n’anava. Evidentment, no li vaig donar cap antidepressiu, li vaig dir que ens seguiríem veient. I ens vam seguir veient, és clar. Al Joan li va quedar la tristesa, les malalties que ja tenia i les que van anar apareixent. Quan em vaig jubilar em vaig anar a acomiadar d’ells. Amb llàgrimes als ulls em van dir que em trobarien a faltar. Els vaig intentar deixar un missatge de tranquil·litat i esperança. «Allò que m’han explicat m’ho emporto, però la infermera i la nova metgessa seguiran cuidant de vostès».
I ara, nou mesos més tard, l’Antoni em vol fer saber que el seu pare ha mort, i que ha mort tranquil. Quina satisfacció, quina recompensa més preciosa! És una mostra que tot allò que vaig fer per a ells va valer la pena. Per a ells i per a mi. Vam viure i compartir de veritat moltes coses, molts sentiments, dolors i temors. Una història i una lliçó de vida. M’hauria explicat les mateixes coses el Joan si no ens haguéssim conegut de feia temps? O jo me l’hagués escoltat amb la mateixa empatia? Potser li hauria receptat un antidepressiu?
No puc entendre de cap manera com a alguns companys i companyes no els agrada fer visites a domicili. Quan els seus malalts estan pitjor, els «passen» a altres que només fan visites a casa. Alguns equips creuen que innoven destinant un o dos professionals a fer les visites domiciliàries. A aquells pacients que estan més malalts, més fràgils, se’ls roba la relació i la confiança que són de gran valor humà i terapèutic. No saben el que perden els malalts i el que es perden ells mateixos.
Diaris de trinxera 