Encadenats?

Com en una cadena de muntatge, en què aquell que té una tasca qualsevol, per mínima que sigui, si no la fa, el producte final pot no funcionar bé i ha de ser rebutjat, així passa en aquest moment en la nostra societat.
Si el policia es nega a actuar en un desnonament. Si el jutge es nega a processar-lo.
Si el metge es nega a fer aquella recepta de la privada que no aporta benefici al pacient. Si el director/a d’un centre de salut es nega a aplicar directives injustes.
Si el mestre, malgrat la seva situació precària a les classes, segueix creient en el valor de la seva tasca educativa i la realitza.
Si el periodista denuncia les injustícies i comunica amb rigor, honestedat i transparència.
Si els pares, malgrat les seves dificultats econòmiques, segueixen educant els seus fills en l’esperit crític i en uns valors humanistes.
De vegades, veure que una sola persona manté els seus principis malgrat l’adversitat i més enllà del que li pugui passar si ho fa, ens esperona. Actualment no ens falten aquest tipus de referents. Allò que ens falta és valentia per seguir-los.

Paraules iatrogèniques

De vegades, no som conscients de tot allò que diem durant la visita. Fem i desfem, escrivim i esborrem, però…què hi ha d’allò que diem? Per a mostra, aquest botó.

Visito la Mercè a la consulta. Ha vingut altres vegades per motius de salut lleus. Avui consulta per odinofàgia. La visita es troba enmig de les 32 del dia d’avui. Aprofito el sentit de l’humor de la Mercè i en prendre-li la temperatura i veure que el termòmetre digital marca 34ºC, dic quelcom com “Ostres! Si gairebé estàs morta amb aquesta temperatura”. Jaja. Riem les dues.

Prescric paracetamol cada 8 hores, hidratació i ens acomiadem a la porta, com sempre.

Dos dies després, veig el seu nom a la llista amb la nota del motiu a la pantalla: “control glicèmia”. Control glicèmia? No recordo que fos diabètica, penso per mi.

Em penjo el fonendoscopi  al coll, el somriure a la cara i la faig passar.

-Què et porta per aquí avui?

-He vingut perquè vaig trucar a urgències i em van dir que em mirés el sucre.

-I això? Com és que vas trucar a urgències? Ha passat res?

-Des que vaig venir l’altre dia, m’he estat mirant la temperatura un parell de vegades al dia i sempre la tinc a 34 – 34,5ºC, mai més alta i clar, com que em vas dir que gairebé estava morta amb aquella temperatura, em vaig espantar i vaig trucar a urgències i des d’allà m’aconsellen que em faci mirar el sucre.

Intento no posar cara d’impacte. Mare meva! La meva resposta entra dins de l’absurd, en sóc conscient, però li dic:

-       Però, a veure Mercè, tu et trobes com morta?

-       I ara! No pas! Em trobo bé…

-       I doncs?

Fa cara de pensativa i mentre riu em diu

-       Doncs que no em penso posar més el termòmetre, no vegis quina obsessió em va agafar!!!

Mai podem arribar a mesurar quin impacte tenen les nostres paraules a la consulta ni què serà el que quedarà en la memòria del/la pacient en sortir de la porta, però està clar que moltes vegades les nostres mateixes paraules poden ser iatrogèniques (en forma i contingut), tant perquè fan que el pacient s’obsessioni fent quelcom com perquè ocasionen un sentiment perjudicial (por, angoixa, percepció de pèrdua de salut sense presentar cap problema de salut…).

El cuidador en sap

Mala sort!  En el moment que es van complicar les coses, ella, la cuidadora no hi era, i es van endur la Laia cap a l’hospital.

Porta molts anys cuidant-la. La Laia és una persona dependent. Però, d’acord amb els professionals que l’atenen habitualment, la cuidadora sol evitar molts ingressos. Fins i tot s’atreveix, sense por, a jugar amb les dosis dels medicaments (un sacrilegi per a alguns).

És natural

Estem en època de grips i refredats. Moltes d’aquestes infeccions són lleus i autolimitades i tenim experiència d’haver-les patit altres anys nosaltres mateixos i els nostres familiars. A les nostres cases disposem dels fàrmacs per alleugerir els símptomes. Qui no té a casa seva paracetamol o ibuprofè (aquest últim, més del que hauríem de tenir)? Els metges i les infermeres repetim una i una altra vegada que els refredats o la grip no tenen tractament ni per curar ni per escurçar la durada de la infecció, però a les consultes aquests dies veiem persones que venen amb aquestes malalties. Alguns venen perquè necessiten la baixa laboral, altres per “assegurar” el

ACTE 2

Escena 23

Som en una consulta el mes de març, un 5 de març de 2013, per exemple. A fora es fa fosc i plou. Al mig de l’escena una dona d’uns 48 anys seu, amb el cap cot, davant d’un metge. Una taula els separa. Ella porta una gorra de llana i estreny un paraigües entre les cames. Viu amb els pares des de fa molts anys i no té feina.  Mira a terra tota l’estona. El metge l’escolta.

El còlic nefrític

Una senyora de 50 anys em porta un informe d’atenció en un servei d’urgències, per al meu coneixement. És una senyora sana, que ve poc a la consulta. Em llegeixo l’informe de xxxx Grupo Hospitalario, on va anar per ser atesa de manera més ràpida que al “seguro”. Transcric  l’informe:

MOTIU DE CONSULTA: dolor abdominal + dolor riñones

Tres en una

Ahir, Dijous Sant, dia laborable i, per tant, agenda “normal”.  Alguns companys de l’equip tenien lleure i a mi em “tocava” atendre els meus malalts i les urgències dels malalts de dos companys. Dos pobles,  sis mil persones i quatre dies de festa per endavant. La nit anterior havia dormit malament, inquieta, presagiant un mal dia. I així va ser. A les 9 del matí va demanar atenció a domicili, a 5 kilòmetres, una senyora que s’ofegava i a partir d’aquí, tot el matí de corcoll: febres, dolors abdominals, dolor ocular agut, confusió nocturna, consultes sobre tractaments, una sonda embussada, una contracepció d’emergència, una alta hospitalària, algunes bronquitis, un altre domicili, una cuidadora sobrecarregada, una infiltració per una noia que havia demanat canvi de torn per no faltar a la feina, una supuració òtica….  Amb bon criteri, l’administrativa va desprogramar algunes visites. Crec que vam atendre tothom qui ho necessitava, és la nostra feina, i espero no haver comès cap error greu, però el cansament i l’angoixa em va durar tota la tarda. Els metges no som com els lubricants “tres en uno”.